. INTRODUCCIÓ
L’ensenyament de l’expressió escrita a l’escola rarament es planteja objectius d’ordre actitudinal.
Pocs professors es proposen aconseguir, per exemple, que els seus aprenents desenvolupin l’hàbit d’escriure cada dia, que aprenguin a passar-s’ho bé escrivint, que usin autònomament l’escriptura en totes les seves funcions (expressiva, comunicativa, epistèmica) o que s’acostumin a tractar tota mena de temes per escrit (personals, acadèmics, cívics). En la majoria dels casos, l’objectiu central d’ensenyament és el producte escrit i els diversos recursos lingüístics (ortogràfics, gramaticals,
discursius, etc.) que el conformen. Fins i tot en les escoles més espavilades –en les quals ja ha arribat la recent revolució didàctica dels processos de composició i, doncs, es proposen ensenyar el procés d’escriure, a més del producte–, les actituds relacionades amb l’ús de l’escrit no mereixen un ensenyament explícit i, en el millor dels casos, queden relegades al currículum ocult del centre.
Daniel Cassany
En la seqüència didàctica més corrent d’expressió escrita, el professor dirigeix el treball de l\'aprenent, especificant el producte que s\'ha d\'elaborar (tipus, tema, to, destinatari, extensió) i corregint-lo personalment al final. L\'aprenent segueix, de manera mecànica, les indicacions donades i poques vegades pot assumir la responsabilitat i la llibertat que pertoquen legítimament a un autèntic autor d\'escrits: és a dir, decidir què vol escriure, com, a qui, de quina manera; implicar-se en la tasca d’autocorregir-se i de reformular l’escrit per adaptar-lo a les necessitats comunicatives, etc.
L\'absència de propostes de redacció més obertes, en les quals l\'aprenent assumeixi més autoritat i tingui oportunitats de treballar continuadament, pot ser –en la meva opinió– una de les causes de la sensible desvirtuació que pateix l’ensenyament de l’expressió escrita. En definitiva, l’escola d’avui no només no sempre motiva els aprenents a escriure, sinó que en alguns casos els en pot alienar.
Val la pena notar que aquesta situació no es repeteix en d’altres àrees educatives afins. Així, l’ensenyament de la lectura distingeix entre activitats intensives de comprensió lectora i activitats extensives de foment de la lectura. Les primeres tenen l\'objectiu de desenvolupar procediments (les microhabilitats de la comprensió: anticipació, skimming, scanning, inferència d\'implícits, inducció del significat de mots desconeguts, etc.) i consisteixen en la lectura i el comentari a classe de textos breus, amb mediació del professor. Les segones, en canvi, es proposen desenvolupar objectius actitudinals paral·lels als que he mencionat per a la producció (generar motivació, formar hàbits lectors, construir pòsit cultural, aprendre a llegir tota mena de textos, etc.) i consisteixen en la lectura autònoma i diferida al llarg del curs de llibres de diversa mena (literatura infantil i juvenil, assaig, etc.).La suma d\'aquestes activitats constitueix un ventall variat i complementari d\'experiències de lectura, les quals –al meu entendre– permeten que l\'aprenent pugui formar-se més o menys sòlidament com a futur lector.
L’ensenyament de l’expressió escrita a l’escola rarament es planteja objectius d’ordre actitudinal.
Pocs professors es proposen aconseguir, per exemple, que els seus aprenents desenvolupin l’hàbit d’escriure cada dia, que aprenguin a passar-s’ho bé escrivint, que usin autònomament l’escriptura en totes les seves funcions (expressiva, comunicativa, epistèmica) o que s’acostumin a tractar tota mena de temes per escrit (personals, acadèmics, cívics). En la majoria dels casos, l’objectiu central d’ensenyament és el producte escrit i els diversos recursos lingüístics (ortogràfics, gramaticals,
discursius, etc.) que el conformen. Fins i tot en les escoles més espavilades –en les quals ja ha arribat la recent revolució didàctica dels processos de composició i, doncs, es proposen ensenyar el procés d’escriure, a més del producte–, les actituds relacionades amb l’ús de l’escrit no mereixen un ensenyament explícit i, en el millor dels casos, queden relegades al currículum ocult del centre.
Daniel Cassany
En la seqüència didàctica més corrent d’expressió escrita, el professor dirigeix el treball de l\'aprenent, especificant el producte que s\'ha d\'elaborar (tipus, tema, to, destinatari, extensió) i corregint-lo personalment al final. L\'aprenent segueix, de manera mecànica, les indicacions donades i poques vegades pot assumir la responsabilitat i la llibertat que pertoquen legítimament a un autèntic autor d\'escrits: és a dir, decidir què vol escriure, com, a qui, de quina manera; implicar-se en la tasca d’autocorregir-se i de reformular l’escrit per adaptar-lo a les necessitats comunicatives, etc.
L\'absència de propostes de redacció més obertes, en les quals l\'aprenent assumeixi més autoritat i tingui oportunitats de treballar continuadament, pot ser –en la meva opinió– una de les causes de la sensible desvirtuació que pateix l’ensenyament de l’expressió escrita. En definitiva, l’escola d’avui no només no sempre motiva els aprenents a escriure, sinó que en alguns casos els en pot alienar.
Val la pena notar que aquesta situació no es repeteix en d’altres àrees educatives afins. Així, l’ensenyament de la lectura distingeix entre activitats intensives de comprensió lectora i activitats extensives de foment de la lectura. Les primeres tenen l\'objectiu de desenvolupar procediments (les microhabilitats de la comprensió: anticipació, skimming, scanning, inferència d\'implícits, inducció del significat de mots desconeguts, etc.) i consisteixen en la lectura i el comentari a classe de textos breus, amb mediació del professor. Les segones, en canvi, es proposen desenvolupar objectius actitudinals paral·lels als que he mencionat per a la producció (generar motivació, formar hàbits lectors, construir pòsit cultural, aprendre a llegir tota mena de textos, etc.) i consisteixen en la lectura autònoma i diferida al llarg del curs de llibres de diversa mena (literatura infantil i juvenil, assaig, etc.).La suma d\'aquestes activitats constitueix un ventall variat i complementari d\'experiències de lectura, les quals –al meu entendre– permeten que l\'aprenent pugui formar-se més o menys sòlidament com a futur lector.